Publicat a la revista de Font-Rubí Montènec l’ Agost 2007
Fa un segle (Agost 2007) el científic català mossèn Marià Faura i Sans (Barcelona 1883 –1941) va realitzar una visita històrica a la cova del Bolet.
Havia sortit a peu de Sant Quintí el 5 d’agost, cap el tard, en direcció a Sant Joan de Mediona seguint el camí que vorejava la riera. L’acompanyava el rector del castell de Mediona, mossèn Patrici, Raimon Gili fill de Mas Guinoles [o Guinyoles] i company seu d’estudis, Carme Claramunt i Baldomer Coca.
Quan es va fer fosc, van intentar infructuosament encendre un llum de carbur per poder veure-s’hi a la penombra i així avançar entre les pedres de la riera. En arribar a l’alçada del castell, mossèn Patrici s’acomiadà dels excursionistes per pujar a la seva rectoria i la resta van prosseguir a les palpentes el viatge fent nit a la casa pairal de Raimon Gili a Guinyoles.
No era aquesta la primera excursió que es produïa d’exploració científica de la cova, ja que uns anys abans, entre fi nals del XIX i principis del XX, un altre capellà, mossèn Norbert Font i Sagué l’havia visitat i documentat (1).
Aquests dos personatges, Norbert Font i Marià Faura, són els pioners
i els referents més importants de la història de l’espeleologia catalana.
La crònica de Marià Faura de la visita del 6 d’agost de 1907 a la Cova del Bolet (2) és una peça literària on s’hi barregen llegendes de tradició oral de la zona, observacions del territori i de l’interior de la cova i anotacions de tipus científic.
L’exploració de les diverses cavitats,passadissos i forats expedits li va permetre dibuixar un croquis de la cova, el qual actualment, un segle després, resulta francament rudimentari ja que ha estat millorat posteriorment per altres espeleòlegs. Tot i haver-ho intentat, no li va ser possible localitzar restes arqueològiques i deixà anotat que més endavant caldria remoure l’interior i fer prospeccions a més fondària. Tampoc va localitzar cap fòssil ni animal viu que habités aquell indret. De les estalactites i estalagmites que hi havia fa un segle, resultat de centenars de milers d’anys de degoteig, que tant van sorprendre Faura, actualment no en queda ni rastre. Aquest és un dels tributs de la modernitat mal entesa i que n’ha comportat la desaparició al llarg del segle XX; una bretolada irreversible.
No va ser fins a partir de la dècada dels quaranta quan es van iniciar les intervencions arqueològiques que van permetre constatar que fa 10.000 anys, a la cova, s’hi va establir una petita comunitat de caçadors i recol·lectors i que en fa 6.000 l’habitaven ramaders d’ovelles i agricultors. Des d’aleshores, hi ha documentades restes pertanyents a l’edat del bronze, època ibèrica, antiguitat tardana i època medieval.
En una crònica tan breu s’hi destaquen, tot i així, les llegendes que Faura atribueix als pobladors de la zona; la dels dos llacs interiors de la cova i la del riscle de filar que unes dones van extraviar-hi. Faura escriu
“M’havien dit qu’a poca fondaria hi trobaria un ròtul que diu: ‘Enrera! d’aquí no’s passa! Y qui passa endavant, mor’; més jo no vàretx pas vèurela aqueixa inscripció[...] Me digueren, també, que endintre hi trobaria dos llacs mol estensos; qu’un cavall daurat se banyava en un d’ells i que se suposa sigui el de la fada que s’hi hostatja”.
Explica també que “Unes visitantes, diu una altra tradició, al entrar’hi s’hi deixaren el riscle de filar, i al adonarsen quan ja’n tornaven a ésser fora, tornaren enrera i entraren altra volta a les coves per recullirlo; mes fou gran llur sorpresa al veure que ja havia desaparescut; i per més que busquessin per tot arreu, no’l trovaren. Al cap de temps, els de
Capellades no s’explicaven el que d’una de les fonts n’hagués exit un
riscle de fi lar...”. Acaba el seu relat afirmant “Convé recollir aquestes
tradicions i les consemblants, tan atrayentes per la forma ingenua i
senzilla en que les repetex el poble, i anotarles; qualssevol judici que’s formi de llur fons de veritat, sempre corresponen a un vivent tresor de poesia”.
Gràcies a la crònica de Marià Faura podem recuperar, si més no cent anys després, les llegendes que s’havien tramès durant segles a casa nostra i que el pas dels temps havia esborrat o desdibuixat. Malauradament, no podrà succeir el mateix amb les mil·lenàries estalactites i estalagmites arrancades de la cova del Bolet, moltes de les quals s’exhibeixen com trofeus de caça en algunes col·leccions particulars.
Pel que fa als dos llacs, al cavall daurat que s’hi banyava i a la fada, caldrà estar disposat a arriscar-s’hi més la propera vegada que visitem la cova, no fos cas que encara hi siguin. Contràriament al que passava en els temps dels nostres besavis, la remota possibilitat de la seva existència provoca actualment entre els joves més hilaritat que intriga, acostumats com estan als fantasmagòrics personatges de Harry Potter.
Pere Cantons
Membre de la Federació Catalana d’ Espeleologia i veí del barri de Les Cases Noves de Font-rubí
1. FONT I SAGUÉ, Norbert: Excursió espeleo-geològica al Priorat, montanyes de Prades i Alt Panadès. Sota terra, butlletí del Club
Montanyenc. Barcelona, 1901. Pàgina 31.
2. FAURA I SANS, Marià: Ressenya il·lustrada de les excursions espeleològiques verifi cades durant l’any 1907 pel Club Montanyenc de
Barcelona. Sota terra, butlletí del Club Montanyenc. Barcelona, 1909 . Pàgina 43 i següents
.JPG)
.JPG)
+la+millor.JPG)
+la+millor.JPG)
